'Duel a garrotades', de Goya.

Del {Duelo} a garrotades de Francisco de Goya se n’exalça sovint, i és cert, el clima premonitori del quadro, la intuïció del pintor que el destí d’Espanya era i seria sempre un inevitable i a vegades violent pols entre conservadors i progressistes, un destí que quan no té l’oportunitat d’expressar-se en forma de guerra civil ho fa en forma d’exabrupte, per exemple amb un president autonòmic com l’extremeny José Antonio Monago reptant l’alcalde Xavier Trias a tenir “collons” (en realitat va dir “cohllongs“) i dir-li les coses a la cara. El tavernari rampell el va tenir Monago després que Trias es preguntés si té sentit que en temps de duríssimes retallades es mantinguin projectes com el de portar l’AVE fins a Extremadura.

El més fàcil seria ridiculitzar Monago. Passo. El més temptador és no donar-li gratis la raó a Trias, més que res recordar només un parell de qüestions a la vista que, primer, el mateix alcalde ha insistit en la qüestió (“no és qüestió d’atributs, és qüestió de sentit comú i de pensar com es gasten els diners perquè tots puguem sortir de la crisi”) i, segon, que el portaveu del Govern català, Francesc Homs, ha sortit en defensa del seu company de partit i ha exigit al Govern central en nom de la Generalitat que qualsevol gran infraestructura vagi precedida d’un seriós estudi que avaluï els costos i els beneficis.

Sense ànim de ser exhaustiu, hi vaig.

La tesi és la següent: Barcelona, la seva àrea metropolitana i, posats a dir, la resta de Catalunya no té una xarxa d’alta velocitat de la qual els seus pares, entre ells els dirigents de CiU, hagin d’enorgullir-se, o el que és el mateix, que els concedeixi no sé quina autoritat moral per donar lliçons a Extremadura.

Primer: la Convergència de Trias va ser la que al seu dia, com a opció, va proposar que l’estació central de l’AVE a Barcelona estigués a Sant Cugat del Vallès. Tan normal li semblava aquell disbarat que, quan el Govern central va voler que la línia entre Madrid i Barcelona fos com més curta millor, la federació nacionalista va protestar i va aconseguir que la ruta entre Lleida i Barcelona no fos directa, sinó que les vies es desviessin en direcció a Tarragona, però a costa que l’estació quedés fora del casc urbà, en terra de ningú. El secretari d’Estat d’Infraestructures que José María Aznar va posar al capdavant de la gestió d’aquell desgavell era Albert Vilalta, exconseller de Jordi Pujol. Aprofito que Vilalta és de Reus per encaixar aquí el que hauria de ser una nota a peu de pagina.

L’Ajuntament de Reus exhibia temps enrere (i suposo que hi segueix) en la zona d’accés a l’alcaldia un enorme esbós d’un projecte que la capital del Baix Camp va voler portar a terme crec que a principis del segle XX. El pla era obrir un canal des del mar fins pràcticament el centre de la ciutat perquè Reus tingués el seu propi port des del qual donar sortida a la seva llavors rica vida comercial. Usar el port de Tarragona sembla que es considerava indigne. A la vista d’on el PP, amb la benedicció de CiU, va decidir construir l’estació de l’AVE a Tarragona, aquell projecte del port de Reus fins i tot em sembla raonable.

Segon: Desestimat el disbarat que l’estació central de l’AVE a Barcelona estigués a Sant Cugat, el debat no va decaure. L’aposta inicial de l’Ajuntament de Barcelona era que Barcelona tingués una única estació a la Sagrera, a la qual s’arribaria través de les aigües del port. Requeria que els enginyers hi posessin cohllongs, però era més barat, sembla, que perforar la ciutat. Aquella solució es va desestimar perquè el Ministeri de Foment, el Govern de la Generalitat i aquell estrany poder fàctic que era llavors el socialisme del Baix Llobregat va decidir que l’AVE havia d’arribar a l’Estació de Sants. ¿Han intentat vostès aparcar un tot terreny allà on només cap un utilitari? Doncs en això va consistir l’operació Sants. Una exhibició de tossuderia que va donar pas al següent irracional debat.

Tercer: Decidit que l’{AVE} arribaria a Sants i que el seu pas pel Baix Llobregat s’aprofités per alicatar la comarca, el normal era preguntar-se com s’arribaria després fins a França. Doncs com si es tractés de practicar el sexe de forma inconscient, marxa enrere, tornar a sortir per on s’havia vingut i travessar el Vallès en una estúpida pèrdua de temps.

Quart: Personalment, aquest és el meu punt preferit, perquè l’Ajuntament de Barcelona va perseverar en el seu propòsit que la gran estació central de la ciutat fos la Sagrera. Va convèncer Foment d’aquesta gran terminal es pagaria amb l’enorme operació immobiliària que es portaria a terme en els terrenys que Adif tenia allà adormits, i així va néixer, sobre els plànols, el túnel que havia de travessar l’Eixample perquè Barcelona tingués no dos, sinó ¡tres estacions de l’AVE!, doncs posats a fer va semblar com una feliç idea obrir un baixador al passeig de Gràcia. CiU (això és el més fascinant d’aquest quart punt) va aplaudir amb entusiasme la proposta, però quan es va imposar el sentit comú econòmic i es va descartar el projecte del baixador, la federació nacionalista es va tornar de sobte l’enemic públic número u del túnel per l’Eixample amb la tesi que posava en perill la Sagrada Família. Crec que encara no han demanat perdó al gremi dels enginyers.

Cinquè: Amb tot, encara no es veu la llum al final del túnel.

La pregunta, arribats a aquest punt, on és l’estudi que avalua l’equilibri entre els costos i els beneficis de la xarxa de l’AVE a Catalunya.

No són ganes de donar-li la raó al president d’Extremadura, perquè portar l’AVE fins a aquella comunitat és tan absurd com construir un aeroport a Castelló, però la xarxa d’alta velocitat de Catalunya no està per donar lliçons ningú.

Medicina alternativa paquidèrmica.

La suposada mort d’un elefant a mans del Rei em va enxampar en un anar i venir esgotador al Zoo de Barcelona. Manuel Aresté, biòleg responsable del terrari, va tenir l’amabilitat (“gràcies, gràcies, gràcies, una vegada més”) de convidar-me a un esdeveniment que per a un parc zoològic és poca cosa menys que el pas del cometa Halley per a un astrònom. Era el primer intent d’aparellament entre una parella de dragons de Komodo. En el cas de Barcelona, la primera vegada en 120 anys. Va ser tan emocionant com desconcertant. El coit no era obert al públic, així que, en un primer moment i espero que em perdoni per la comparació, Aresté semblava la Juani de la Sala Bagdad, amb l’excepció que afortunadament era impossible que ens invitessin a pujar a l’escenari. Aquesta va ser la primera impressió. La segona, la desconcertant. va tenir lloc quan -estic segur d’això, i així l’hi vaig fer saber a Juani Aresté- el mascle, Guntur, va semblar arribar a un orgasme. Aquella bèstia va somriure, mentre ella, Asmara, mantenia tancats els ulls fins que, va ser només un instant, els va obrir i em va mirar. ¿Què és el que aquell temible animal va veure? Doncs vaig suposar immediatament que un piscolabis, un piscolabis, ja que en el seu hàbitat natural, encara que sigui només ocasionalment, els homes formen part de la dieta d’aquest gran rèptil. Els dragons de Komodo del zoo s’entregaven al plaer en presència d’una desena d’humans com Jessica Lange i Jack Nicholson a El carter sempre truca dues vegades, és a dir, indiferents a la mirada dels pots de melmelada dels prestatges.

Aquesta tonta reflexió es va quedar en mode pausa en la meva ment fins que vaig saber de les peripècies del rei de la selva a Botswana, i com sempre en aquests casos em va cridar més l’atenció el personatge secundari, l’elefant, que el sens dubte protagonista de la història, el monarca.

No està escrit que el Rei portés a terme, en el seu interromput safari, la seva missió d’acabar amb la vida d’un elefant, però convençut que a un home se’l pot conèixer en part per com es relaciona amb els animals vaig dedicar part de la nit de diumenge a localitzar a casa la meva brevíssima col·lecció de literatura sobre paquiderms. Està composta per un sol llibre, Burmese Timber Elephant. Va ser en el seu temps una obra molt popular a Birmània. L’autor, U Toke Gale, segons sembla exguarda forestal, va bolcar allà tot el seu enciclopèdic saber sobre la cria, alimentació, procreació i ús com a animal de càrrega dels elefants del seu país. Menció especial mereix la pàgina 24, en què detalla els 82 punts que és necessari conèixer si un s’atreveix a practicar-li una sessió d’acupuntura a la seva mascota de set tones.

La recerca d’aquesta raresa editorial tenia en realitat com a propòsit recuperar unes quartilles que no sé quan se’m va acudir guardar dins d’aquell llibre amb breus i tristes històries d’elefants famosos, que fan pensar sobre alguns dels nostres congèneres, per molt reials que siguin.

El primer dels fulls no vaig tenir estómac per rellegir-lo de cap a peus. Estava dedicat al trist final que va dispensar Thomas Alva Edison a l’elefanta Topsy, una femella embogida pel maltractament que rebia al parc on era exhibida i que, després de matar un dels seus cruels cuidadors, es va acordar que havia de ser sacrificada. Això succeïa l’any 1903. Es va decidir que, posats a fer i a convertir l’ajusticiament en un espectacle, es podia penjar l’animal, però les organitzacions de defensa dels animals es van oposar a aquell disbarat. En canvi, no els va semblar malament la solució que els oferia Edison. El cèlebre inventor (un personatge menyspreable per poc que se sàpiga sobre ell) mantenia llavors un pols científic descomunal amb un altre raret d’aquella època, Nikola Tesla. La discussió no era d’aquelles que es tenen a la sobretaula de casa. La qüestió era dilucidar si era millor el corrent continu o l’altern. Per rebatre el seu oponent i demostrar que l’altern, patentat per Tesla, era un perill, Edison va incloure en el seu infinit catàleg d’invents la cadira elèctrica, i a Topsy li va tocar demostrar la seva eficàcia. Edison, que també explorava llavors les oportunitats del món del cine, va rodar aquella miserable execució, que encara avui és possible recordar. Electrocuting an elephant. Així es diu la pel·liculeta.

D’elefants cèlebres n’hi ha hagut molts. Jumbo, per exemple, va ser especialment famós durant la segona meitat del segle XIX. Va néixer el 1860 a Etiòpia i va morir al Canadà, el 1885, atropellat per un tren. Quin epitafi. La seva popularitat, en qualsevol cas, va ser tan descomunal com la seva mida, perquè des d’aleshores la paraula jumbo ha estat sinònim de gran.

Topsy, Jumbo, exacte, els elefants solen tenir un nom, i a Barcelona en despunten quatre. El primer paquiderm del Zoo de Barcelona era l‘Avi. Va morir el 1915. Tanta pena va causar la pèrdua que el virrei del Marroc, Muley Hafid, va obsequiar la ciutat amb Júlia, una elefanta refeta, a qui alguns dels rapsodes del país fins i tot van dedicar versos, que va perdre les seves voluptuoses corbes amb l’arribada de la guerra civil. Van ser molts els animals del zoo que van morir per inanició, però almenys no van córrer la sort de Castor i Polux, una parella d’elefants que eren exhibits a París el 1870 quan la capital francesa va ser assetjada per tropes prussianes. Aquella contesa va enxampar a la ciutat l’escriptor, polític i homòfob Henry Labouchere. “Ahir em vaig menjar un filet de Polux durant el sopar. Polux i el seu germà Castor són dos elefants que han estat sacrificats a París. El filet era dur i greixós. No recomano a cap família anglesa menjar elefant mentre tingui a mà vedella o be”. Labouchere, en qualsevol cas, no ha passat a la història com a gourmet, sinó per ser l’autor de l’andanada legislativa que va conduir Oscar Wilde a la presó per immoral.

El tercer elefant que Barcelona mai hauria d’oblidar és Frankelo. El 1983, Joan Hortalà, llavors candidat d’ERC a l’alcaldia de la ciutat, va fiar bona part de la seva campanya electoral al sorprenent efecte que els votants el veiessin al llom d’un elefant, símbol dels republicans als Estats Units. A Hortalà tots sabem com li va anar. La història d’Esquerra és tot un Ricard III. Sempre hi ha un duc de Gloucester disposat a aconseguir la corona, que al final acaba recitant al mig del camp de batalla el seu “Un cavall, el meu regne per un cavall”. De Frankelo, en canvi, només se sap per les cròniques de l’època que venia d’Alemanya i que va passar aquelles mediterrànies nits d’abril al magatzem que un militant del partit tenia a Cornellà.

Arribo, finalment i sense ànim de buscar brega, a l’últim dels elefants cèlebres de Barcelona. És Susi. Pot ser que n’hagin sentit parlar, perquè els grups de defensa dels drets dels animals l’han convertit en un estendard de les seves lluites després que (això diuen) la insensibilitat dels biòlegs i veterinaris del parc la fessin embogir. Sobre aquesta qüestió prefereixo no entrar en la terrisseria, perquè aquests mateixos biòlegs i veterinaris m’han tractat aquests dies la mar de bé, i fins i tot m’han invitat a pròxims i bestials apariaments dels quals, amb permís de Javier Belmonte, el meu cap, ja els explicaré a les pàgines d’EL PERIÓDICO. Quan ho faci, això sí, de passada preguntaré per Susi, més que res per simple deformació professional.

Poso fi aquí a aquesta erràtica excursió per la vida d’alguns dels paquiderms de la nostra història, tanco els ulls, com Asmara, i llavors, encara que amb menys èxtasi que la dragona, tracto d’imaginar-me aquell elefant sense nom que es troba cara a cara ni més ni menys que amb el Rei d’Espanya. Suposo que ell també pertany a un llarg llinatge a Botswana, una cosa així com l’últim dels Àustries. L’elefant, si va morir, espero que ho fes amb més dignitat que Carles II. El Rei d’Espanya, ja ho saben, es va disculpar. Va assegurar que no ho tornarà a fer. No va ser una frase estèticament gaire afortunada. No sé, jo hagués preferit una cosa més shakespeariana. “Un elefant, el meu regne per un elefant”.

A un se li acut aquesta metàfora extrema per explicar-se, més enllà de les aparences, l’inexistent debat públic o la unilateral exaltació també pública sobre si buscar o no suports, donar o no permisos, exercir o no pressions, crear o no excepcions a les lleis.per aconseguir unes Vegas a Catalunya. O a Madrid, tant és igual.

Algun comentarista escriu –a part d’alguns lectors furibunds de diaris, ningú està opinant– que amb aquesta crisi tot s’hi val per sortir-ne, que no s’ha d’anar amb subtileses a l’hora de buscar solucions. A això es referia la metàfora inicial.  No obstant,  un pensa que qualsevol solució pot ser donada per bona, només quan ja no hi ha projectes,  ni intel·ligència de futur, ni  principis, ni valors de referència, ni en definitiva història.

Un projecte de societat

Un es ven perquè li agrada o perquè està molt escurat. Perquè es tracta d’això. Es diu que es crearan 14 mil pisos (¿no n’hi ha tres milions buits a tot Espanya?), 164 mil llocs de treball i que arribaran milions i milions de turistes. ¿Decidim, doncs, que ens agrada vendre’ns, o bé s’ha perdut la capacitat de calcular  costos i beneficis?

Encara que faci somriure els suposadament experimentats, el projecte d’unes Vegas com aquestes ha de ser recolzat o no, només si correspon al projecte de societat, i si es vol de país, que té als seus caps una comunitat de ciutadans. Se suposa que les classes polítiques ho reflecteixen. Se suposa només, perquè en la realitat no es percep, ni per part dels que afirmen tenir una equànime visió social d’un país, ni dels que presumeixen de principis liberals dins d’una visió ètica.

Un canvi d’època

L’actual no és una crisi com les viscudes en dècades passades. No estem ni tan sols en una guerra, per més que hi hagi moltes al nostre voltant. Ens trobem enmig d’un canvi d’època. Després, res serà igual, o tot serà molt diferent.

¿On vol estar Catalunya quan la pols del canvi s’hagi dipositat al terra?

Hi ha un debat en curs sobre la recuperació de la independència catalana, però la qüestió no ve a tomb, perquè això de tenir o no un projecte de societat es planteja igualment. Independent o no, ¿on vol estar o què vol ser Catalunya quan fills i néts estiguin ja en una altra època històrica? No es tracta d’evocar romàntics nacionalismes, sinó de la identitat. No només catalana, sinó de persones que viuen en societat, per antiquada que pugui ser considerada la qüestió.

La qualitat i la quantitat

Es pot optar per un país i unes polítiques que facin prevaler la qualitat o on l’escala de prioritats sigui la quantitat. Per a això primer ja gairebé no arribem a temps, perquè aquí ho hem venut tot, incloent-hi el paisatge, i falta poc per a l’agricultura, que significa menjar i per tant benestar i salut, o sigui estalvi en sanitat. Si s’aposta per la qualitat, hi ha moltíssims llocs de treball per crear i amb beneficis duradors, però només a mig i a llarg termini i no a base de regals d’algun tiet d’Amèrica, que, a més, amb la que està caient, demana excepcions legals i 25 milions d’inversions públiques abans que res.

Per a allò segon, la quantitat, tot és més fàcil. De sobte es creen molts llocs de treball, però de sobte també es perden. A part e que n’hi ha d’altres més capaços de produir en quantitat, per exemple els EUA, Rússia o la Xina, amb els quals no es podrà competir mai. Amb la quantitat tampoc es crea solera laboral, com el tipus de polítiques seguides sobre la construcció i el turisme il·lustren. Adduir només que amb una determinada iniciativa empresarial es crearan més llocs de treball no significa ni justifica res si no s’avalua abans el preu.

Els diners i el futur

La falta d’un projecte politicosocial ha portat Catalunya i Espanya a situacions paradoxals. Per exemple, es van aprovar els cultius de transgènics i ara hi ha una carrera per cultivar ecològic. A l’hora de plantejar retallades, hi ha qui va establir un 10% lineal per a totes les administracions, sense haver decidit abans, en cap dels casos, quina mena de societat es vol i en conseqüència què ha de prevaler i què era estúpid retallar, com per exemple la investigació. La impressió és que l’únic que preval és la pela. Com a inversió o com a retallada. Es vol tot, per tal de guanyar o estalviar diners a curt termini. Perjudicant per sempre qualsevol futur possible.

A Catalunya hi ha molta gent culta, preparada i amb “seny”,  que sembla estar mirant el que passa des de la finestra, esperant esdeveniments, o potser hagi estat marginada o s’hagi automarginat. Però el “país” històric, com emfàticament l’anomenen alguns, no es va fer així.

Entre els primers es troba, sens dubte, el post del meu company de secció, i no obstant amic, Carles Cols, titulat Els plaers de Barcelona en què desgrana cronològicament la baixada als inferns d’aquesta Lulú desesperada que tenim per ciutat.

Subscriu Cols, molt a desgrat seu , la meva principal tesi, que es pot resumir en un “A aquestes altures del partit no podem aspirar a res més que a Eurovegas”. Això sí, com a bon estrateg militar, el meu company ataca el meu flanc feble. Diu Cols : “Tal com estan les coses, discrepo de Barrena. El debat no és quin tipus d’arquitectura seria acceptable perquè Eurovegas encaixi al costadet de Barcelona. (..) El debat és si volem canviar de professió, amb Eurovegas o sense.”

Dic que el meu flanc feble perquè la meva referència anterior no era més que una boutade, una forma de simbolitzar fins a quin punt ens pot l’estètica als barcelonins. Però els fets, una vegada més, superen les boutades.

Així, la setmana passada va aparèixer en un rotatiu barceloní (lamento no saber quin, perquè amb això de Twitter un ja no sap qui ha fet què) que el millonetis nord-americà que promou l’Eurovegas, Mr. Adelson, pensava a aixecar en aquell empori del joc una còpia del mai construït hotel que Antoni Gaudí va projectar per a Nova York. Va projectar per dir alguna cosa, més aviat va esbossar, però bé, això no ve al cas.

La notícia va provocar, és clar, una allau d’indignació del tipus “Amb Gaudí no s’hi juga”. Entre moltes altres característiques, els catalans ens distingim per sacralitzar tot cristo. De Gaudí a Guardiola. “Gaudí no es toca”,  diuen els guardians de les essències pàtries. I jo pregunto: ¿Per què? A mi, per exemple, l’obra de Gaudí em deixa més aviat fred. La seva obra més famosa, la Sagrada Família, em sembla una cosa horrible que ara, gràcies a Josep Maria Subirachs, s’està convertint, a més, en un pastitx inclassificable.

En resum, que a parer meu, aixecar aquesta mola a Eurovegas seria, sens dubte, un atemptat paisatgístic, però mai una blasfèmia, com alguns apunten.

I en aquestes estàvem quan, en el congrés de CDC del cap de setmana passat, el president Artur Mas va desgranar els seus ambiciosos plans de futur. No, no em refereixo a Ítaca. Mas, Convergència, en definitiva, desitja que Catalunya sigui el Massachusetts dels Estats Units d’Europa. El primer que se m’acut és que seria bo que això se sabés fora de les nostres fronteres, presents i futures. I després m’assalta el dubte. No deu ser que el president, el que instiga que Eurovegas s’aposenti al Baix Llobregat, el que vol dir és que Catalunya serà com la Costa Est dels Estats Units, però en miniatura? Pensin-ho. Barcelona com una Nova York de butxaca; Eurovegas com Atlantic City –tot un canvi, de Nevada a New Jersey– i Cerdanyola com el MIT, Harvard i el Boston College junts.

I torno a Cols. Diu: “ El debat és si volem canviar de professió, amb Eurovegas o sense.” A mi em sembla que no és aquest el punt. Més aviat crec que Barcelona és com una espècie de meretriu que intenta aparentar que no ho és. Si algú ha vist algun episodi de la primera temporada de la sèrie televisiva Boardwalk Empire, de Martin Scorsese i ambientada, ¡oh, casualitat!, a Atlantic City, Barcelona seria com Margaret Schroeder, la mantinguda del gàngster Enoch Nucky Thompson –el que mou els fils a la ciutat del joc. Schroeder, interpretada per Kelly Macdonald (a la foto amb Steve Buscemi que broda el paper de Nucky Thompson), accepta l’intercanvi de llit per casa i comoditats sense perdre, o almenys ho intenta, ni una mica del seu aire decent. Exactament com Barcelona.

@xabibarrena

L’abril del 2004 (passats gairebé vuit anys, crec que el meu delicte de covardia ja ha prescrit) vaig publicar en aquest diari un reportatge que en el meu arxiu personal forma part de la carpeta titulada però què diu aquest babau. Allà hi ha els meus textos incompresos, peces per les quals em van donar uns copets a l’esquena, com de suport, de tu segueix nedant contra el corrent i t’ofegaràs. És una carpeta, per cert, bastant gruixuda. La qüestió és que Barcelona presumia llavors davant el món sencer del seu exponencial creixement turístic sense que a penes se sentissin veus crítiques sobre les conseqüències de celebrar una orgia sobre un llit de bitllets. A això vaig dedicar la meva reflexió, però com un pusil·lànime, exposat així que quatre amics m’enviessin una ploma dins d’un sobre, vaig titular aquell reportatge La ciutat robada, quan en realitat desitjava anar per totes, cridar l’atenció, i que en lletres ben grans aquell text fos encapçalat per una afirmació més directa: Barcelona és puta.

L’essència d’aquell pamflet era exposar a quin preu els barcelonins estaven oferint la seva ciutat als visitants i, en segon terme, quins sous i condicions laborals hi havia darrere d’aquesta gran saturnal. Ningú intuïa llavors la crisi que s’acostava. Per això no està de més recordar, ja que el pas del temps tot tendeix a confondre-ho, que el mileurisme no va néixer amb la crisi. El mileurisme és un efecte col·lateral dels anys que Barcelona tenia més llocs de treball que població en edat laboral. Pot semblar un contrasentit, un absurd, però és tan trist com cert. Els pitjors sous van arribar quan més diners entraven a la ciutat

A aquest busseig en la meva hemeroteca personal (demano disculpes si algú ha intuït en això un toc d’onanisme) m’ha obligat la lectura de l’última entrada de Xabier Barrena en el bloc de Gran Barcelona, un sòlid escrit d’acusació contra aquells que consideren que el projecte d’Eurovegas no encaixa amb l’ADN local, perquè creuen que això no està en venda. S’equivoquen. El que està en discussió només és el preu i la postura.

Barcelona fa temps que es va entregar a un dels negocis que pitjor redistribueixen la riquesa. Ho ha fet, a més, per fases. Primer va ser l’obertura de franquícies comercials a les millors cantonades de la ciutat, clòniques de les de qualsevol altra capital del món. ¿Què tenen en comú la Rambla, l’avinguda dels Champs-Élysées i Oxford Street? Efectivament, en cap d’aquests passejos hi falta un Kentucky Fried Chicken. Sempre que penso en això recordo la batalla que al seu dia van donar els veïns de la mexicana Oaxaca per evitar que la seva plaça colonial fos conquistada per McDonald’s. ¡Que machotes!

La segona fase va consistir a despertar-se un dia i creure’s estranger a la seva pròpia casa, que els preus en determinades zones de la ciutat no distingeixen entre indígenes i forasters, com sí que fan per exemple, a Roma. ¡Quins pillos!

La tercera fase podia ser en un primer moment gairebé imperceptible. Era una vaga sensació que abans que arribés la crisi els locals comercials més allunyats de les zones turístiques cedien el pas a establiments cada vegada més senzills alhora que barats, no per gust, sinó per necessitat, perquè una ciutat que cultiva el mileurisme com qui rega tomàquets s’exposa a això. ¡Quins burros!

És cert que queden a Barcelona botigues úniques, irrepetibles, llocs on ve de gust perdre’s només per mirar, però l’excepció no invalida la regla. Barcelona va vendre el seu cos ja fa anys a un enorme negoci que, és cert, va claudicar absolutament davant d’això, ara que la crisi castiga durament ciutats fora de qualsevol ruta turística, sembla ser una taula de salvació afortunada, un mannà, una mina de diamants, però en realitat és només un ofici molt vell, el més antic de la història de la humanitat, diuen. Tal com estan les coses, discrepo de Barrena. El debat no és quin tipus d’arquitectura seria acceptable perquè Eurovegas encaixi al costadet de Barcelona. Ni tan sols si un parc temàtic de les ludopaties és compatible amb el model turístic barceloní. El debat és si volem canviar de professió, amb Eurovegas o sense.

Val a dir que a mi, el projecte en si, no em desperta cap mena ni de simpatia ni d’antipatia. Just al contrari. Dit això, he de dir que he assistit estupefacte al reguitzell d’opinions contràries a un projecte del qual gairebé no se sap res i el poc que ha transcendit té més de rumor que de notícia. 

De manera resumida podria dir-se que el que comparteixen aquests opinautes és la profunda creença que Eurovegas no encaixa amb l’ADN de Barcelona. Si se’m permet el símil futbolístic, sona a una mica a exquisidesa guardiolesca. I, implícitament, aquests mateixos intel·lectuals donen per bo que la inversió nord-americana acabi a Madrid. És clar, allà si que quadra. Com que són tan horteres i especuladors.   

¿I què encaixaria amb el noble i gairebé sagrat ADN barceloní? No se sap exactament, estaríem a mig camí d’un Silicon Valley, potser una cosa supercultural, o una barreja de tots dos. Una cosa que reforci la imatge de ciutat puntera dels negocis. 

És una llàstima que la imatge que es té de la ciutat, i del país, no sigui aquesta. S’hauria d’anar acceptant que el lloc de Barcelona al món, el que s’espera de nosaltres, és, precisament, allò pel que ens vénen a buscar. Sol, platja, oci. ¿Deu ser que els estrangers ens tenen tírria? Potser sí. Però ¿què s’ha fet de profit en 35 anys de governs democràtics per eradicar aquesta imatge? Poc o res. 

Silicon Valley. Ja. Segur.

La setmana passada un insigne alcalde metropolità, fora de micròfon, va desgranar quatre dades de la seva ciutat. Un atur galopant que s’acosta al 30%. I d’aquests aturats, només el 10% té estudis superiors. “Un Silicon valley no em soluciona el problema”, va afirmar. Eurovegas, sí. I és que davant el discurs de l’exquisidesa que destil·la la intel·liguèntsia barcelonina s’hi oposa la dura realitat de la crisi.

Ítem més. En el terreny estrictament urbanístic i ambiental. Sóc el primer a qui una rèplica de la Torre Eiffel al Baix Llobregat, com la que hi ha a Las Vegas, li provocaria urticària. Però això se soluciona fàcilment. S’ha de posar en contacte Mr. Adelson amb els arquitectes locals, aquells que ara mateix es barallen enmig del fang per projectes com el de les 16 Portes de Collserola. Coses de la crisi. Segur que tindríem uns edificis molt xulos, amb molt d’acer corten i molt de formigó amb vidre. Molt de disseny. Llegiu-hi disseni.

Però suposem que no sigui així. Que Adelson, com va passar a Diagonal Mar, s’emporta el seu arquitecte de capçalera. Potser tenim por que el conjunt desentoni amb la urbanització que els exquisits barcelonins hem fet del litoral? O amb la plaça d’Europa de l’Hospitalet?

Encara avui, amb aquell grup d’amics, recordem aquella anècdota i ens fa certa vergonya. Home, no era per afusellar el cuiner, però. ¿com vam poder passar tan per alt que l’Olga estigués a punt d’empassar-se un cargol? ¿Com ens vam posar tan jovials amb un simple gotet de limoncello gratis?

 El dret a protestar és un art l’èxit del qual resideix en la justa proporció de la seva execució. Aquí sabem poc o res d’això. L’exemple de la botifarra, ja els ho he advertit, és una poca-soltada, però serveix per il·lustrar com ens comportem en situacions en què caldria indignar-se.

Dos veïns del Poblenou s

Una avaria causada per unes obres a la via pública deixa 4.500 famílies sense gas, o sigui, sense aigua calenta ni calefacció, al Poblenou. La notícia la van llegir fa un parell de setmanes a través de les cròniques de la companya Helena López. A l’estiu, això és un reportatge de com els barcelonins es renten amb aigua fresqueta; amb aquell nen que tremola mentre la seva mare l’abraça i li diu allò d’”ai, Josepet, abans l’àvia es dutxava cada dia així”. A l’hivern, sense ser una tragèdia de dimensions bíbliques, és una putada, no té un altre nom. La companyia del gas va invitar els gèlids residents que compressin estufes. Després ja les hi pagarien. O això els van dir. ¿Perdó? ¿Vostès em deixen sense gas durant els dies més freds de l’any i l’únic que tinc és un acte de fe i un punt d’informació en el centre esportiu Can Felipa on gent pagada per Gas Natural em diu que guardi els tiquets i que, si així ho desitjo, encara que no m’ho posen fàcil, presenti una reclamació a Comerç? ¿S’han preguntat què passarà el dia que, Déu no ho vulgui, vostès no puguin pagar la factura? Quan això succeeixi, que segur que no passarà, posin vostès un punt d’informació al replà de casa. Posin-se una samarreta amb el cognom de la família cosit al cor. I quan arribi el tècnic o el cobrador del frac, el conviden que vagi guardant les factures, que ja li diran alguna cosa. I que gràcies per venir; no perdin l’educació.

No hi ha cultura de la rebequeria. Ni es fomenta. L’ajuntament va estar al peu del canó, cert, però en cap cas va muntar un pollastre a l’empresa; en cap cas va exigir a la companyia que comprés 4.500 estufes i 4.500 mantes –de les bones, no d’aquelles ronyoses d’avió– i les repartís entre els afectats. Això sí, es va obrir un expedient, aquell  formalisme que se sap com comença però gairebé mai com s’acaba. Xavier Trias va dir a la tele catalana que la batalla per la responsabilitat entre Endesa i Gas Natural “l’enfada”. “Espero i desitjo que deixin de barallar-se i que treballin dur perquè les coses vagin bé”, va dir. I així, amb aquesta frase que tant serveix per a aquest incident com per comentar una baralla al vestidor del Barça o una baralla entre dos nens de P-3, l’alcalde de les persones va optar per calmar els ànims i, per què no dir-ho, no enfadar importants patrons amb què l’ajuntament col·labora en diferents àmbits.

Si encara no senten la crida de la rebequeria, aquí van un parell de dades que potser ajudin. Entre el gener i el setembre del 2011, Gas Natural va tenir un benefici de 1.114 milions d’euros. En aquest mateix període, Endesa no només va aconseguir cobrir despeses sinó que va guanyar la barbaritat de 1.978 milions d’euros. ¿Es podien permetre unes estufes per al Poblenou? Per descomptat. I un pis per a cada família, si calia. Potser el problema fos elegir l’aparell adequat per als veïns. En aquest cas, serviu-vos, senyors del gas i la llum, de consultar aquest enllaç a uns grans magatzems, on tinguin per segur que tindran estoc de sobres per cobrir futures avaries.

Anunci de Gas Natural, amb el drama familiar, davant la Borsa de BCN.

Admetem, a més, que l’últim anunci de Gas Natural tampoc ajuda. L’home ensabonat d’anys anteriors era una escena graciosa, molt humana. El tipus resultava simpàtic i aquell moviment harmònic pel passadís era la mar de divertit. Però el d’aquesta temporada, amb una família que viu un autèntic drama quan s’acaba l’aigua calenta, sembla una TV movie basada en la història recent del Poblenou. “He estat jo”, diu la sogra amb xuleria. Aplicat a la notícia, uns dirien “ha estat Gas Natural”, i els altres, “ha estat Endesa”.

Lucio Dalla i Gianni Morandi, a San Remo, el 1988

En un dels diversos sopars nadalencs a què vaig assistir fa un parell de mesos, un dels motius de broma (sempre simpàtica) va ser la presència d’un italià. Vam riure tots amb la col·lecció de tòpics a l’ús. En un moment del sopar, un dels assistents va clamar “És que d’Itàlia sempre ens arriba el pitjor: Raffaella Carrá, Laura Pausini…”.

L’endemà, a la recepció també nadalenca de l’alcalde Xavier Trias, em vaig topar amb un dels seus col·laboradors. Portava un CD a la mà. Era una gravació del ‘Come Sinfonia’ de Pino Donaggio. Vaig alabar el bon gust de l’alcalde i me’n vaig anar murmurant que potser no, que no només el pitjor d’Itàlia arribava a Barcelona.

Un parell de dies després, passejant per Gràcia, o potser hauria de dir ‘perseguint la notícia’ ni que fos per justificar el sou, vaig entrar a ‘Le Nuvole’, una molt recomanable llibreria italiana situada al carrer de Sant Lluís, 11. Vaig parlar amb una de les propietàries. Lamento no recordar si era Cecilia Ricciarelli o bé Francesca Coradeschi. El negoci aguanta, va dir, sobretot, per la clientela autòctona i pels consells als alumnes que estudien italià a l’Istituto Italiano de Cultura, el del passatge de Méndez Vigo. Em vaig quedar més tranquil. Torrebruno no és la principal icona italiana a Barcelona. 

Encara que em vaig quedar amb un dubte: “¿I els italians?, n’hi ha molts a Barcelona”, li vaig dir a Francesca (o Cecilia). Ella va fer una ganyota i va sentenciar “Gli italiani sono cani sciolti”, és a dir, van a la seva. Vaig sortir de la botiga amb l’últim llibre d’Alessandro Baricco sota el braç. L’últim que ha publicat i l’últim que els quedava a ‘Le Nuvole’.

Tot això em ve al cap ara després de conèixer la mort del gran Lucio Dalla.