'Duel a garrotades', de Goya.

Del {Duelo} a garrotades de Francisco de Goya se n’exalça sovint, i és cert, el clima premonitori del quadro, la intuïció del pintor que el destí d’Espanya era i seria sempre un inevitable i a vegades violent pols entre conservadors i progressistes, un destí que quan no té l’oportunitat d’expressar-se en forma de guerra civil ho fa en forma d’exabrupte, per exemple amb un president autonòmic com l’extremeny José Antonio Monago reptant l’alcalde Xavier Trias a tenir “collons” (en realitat va dir “cohllongs“) i dir-li les coses a la cara. El tavernari rampell el va tenir Monago després que Trias es preguntés si té sentit que en temps de duríssimes retallades es mantinguin projectes com el de portar l’AVE fins a Extremadura.

El més fàcil seria ridiculitzar Monago. Passo. El més temptador és no donar-li gratis la raó a Trias, més que res recordar només un parell de qüestions a la vista que, primer, el mateix alcalde ha insistit en la qüestió (“no és qüestió d’atributs, és qüestió de sentit comú i de pensar com es gasten els diners perquè tots puguem sortir de la crisi”) i, segon, que el portaveu del Govern català, Francesc Homs, ha sortit en defensa del seu company de partit i ha exigit al Govern central en nom de la Generalitat que qualsevol gran infraestructura vagi precedida d’un seriós estudi que avaluï els costos i els beneficis.

Sense ànim de ser exhaustiu, hi vaig.

La tesi és la següent: Barcelona, la seva àrea metropolitana i, posats a dir, la resta de Catalunya no té una xarxa d’alta velocitat de la qual els seus pares, entre ells els dirigents de CiU, hagin d’enorgullir-se, o el que és el mateix, que els concedeixi no sé quina autoritat moral per donar lliçons a Extremadura.

Primer: la Convergència de Trias va ser la que al seu dia, com a opció, va proposar que l’estació central de l’AVE a Barcelona estigués a Sant Cugat del Vallès. Tan normal li semblava aquell disbarat que, quan el Govern central va voler que la línia entre Madrid i Barcelona fos com més curta millor, la federació nacionalista va protestar i va aconseguir que la ruta entre Lleida i Barcelona no fos directa, sinó que les vies es desviessin en direcció a Tarragona, però a costa que l’estació quedés fora del casc urbà, en terra de ningú. El secretari d’Estat d’Infraestructures que José María Aznar va posar al capdavant de la gestió d’aquell desgavell era Albert Vilalta, exconseller de Jordi Pujol. Aprofito que Vilalta és de Reus per encaixar aquí el que hauria de ser una nota a peu de pagina.

L’Ajuntament de Reus exhibia temps enrere (i suposo que hi segueix) en la zona d’accés a l’alcaldia un enorme esbós d’un projecte que la capital del Baix Camp va voler portar a terme crec que a principis del segle XX. El pla era obrir un canal des del mar fins pràcticament el centre de la ciutat perquè Reus tingués el seu propi port des del qual donar sortida a la seva llavors rica vida comercial. Usar el port de Tarragona sembla que es considerava indigne. A la vista d’on el PP, amb la benedicció de CiU, va decidir construir l’estació de l’AVE a Tarragona, aquell projecte del port de Reus fins i tot em sembla raonable.

Segon: Desestimat el disbarat que l’estació central de l’AVE a Barcelona estigués a Sant Cugat, el debat no va decaure. L’aposta inicial de l’Ajuntament de Barcelona era que Barcelona tingués una única estació a la Sagrera, a la qual s’arribaria través de les aigües del port. Requeria que els enginyers hi posessin cohllongs, però era més barat, sembla, que perforar la ciutat. Aquella solució es va desestimar perquè el Ministeri de Foment, el Govern de la Generalitat i aquell estrany poder fàctic que era llavors el socialisme del Baix Llobregat va decidir que l’AVE havia d’arribar a l’Estació de Sants. ¿Han intentat vostès aparcar un tot terreny allà on només cap un utilitari? Doncs en això va consistir l’operació Sants. Una exhibició de tossuderia que va donar pas al següent irracional debat.

Tercer: Decidit que l’{AVE} arribaria a Sants i que el seu pas pel Baix Llobregat s’aprofités per alicatar la comarca, el normal era preguntar-se com s’arribaria després fins a França. Doncs com si es tractés de practicar el sexe de forma inconscient, marxa enrere, tornar a sortir per on s’havia vingut i travessar el Vallès en una estúpida pèrdua de temps.

Quart: Personalment, aquest és el meu punt preferit, perquè l’Ajuntament de Barcelona va perseverar en el seu propòsit que la gran estació central de la ciutat fos la Sagrera. Va convèncer Foment d’aquesta gran terminal es pagaria amb l’enorme operació immobiliària que es portaria a terme en els terrenys que Adif tenia allà adormits, i així va néixer, sobre els plànols, el túnel que havia de travessar l’Eixample perquè Barcelona tingués no dos, sinó ¡tres estacions de l’AVE!, doncs posats a fer va semblar com una feliç idea obrir un baixador al passeig de Gràcia. CiU (això és el més fascinant d’aquest quart punt) va aplaudir amb entusiasme la proposta, però quan es va imposar el sentit comú econòmic i es va descartar el projecte del baixador, la federació nacionalista es va tornar de sobte l’enemic públic número u del túnel per l’Eixample amb la tesi que posava en perill la Sagrada Família. Crec que encara no han demanat perdó al gremi dels enginyers.

Cinquè: Amb tot, encara no es veu la llum al final del túnel.

La pregunta, arribats a aquest punt, on és l’estudi que avalua l’equilibri entre els costos i els beneficis de la xarxa de l’AVE a Catalunya.

No són ganes de donar-li la raó al president d’Extremadura, perquè portar l’AVE fins a aquella comunitat és tan absurd com construir un aeroport a Castelló, però la xarxa d’alta velocitat de Catalunya no està per donar lliçons ningú.

Medicina alternativa paquidèrmica.

La suposada mort d’un elefant a mans del Rei em va enxampar en un anar i venir esgotador al Zoo de Barcelona. Manuel Aresté, biòleg responsable del terrari, va tenir l’amabilitat (“gràcies, gràcies, gràcies, una vegada més”) de convidar-me a un esdeveniment que per a un parc zoològic és poca cosa menys que el pas del cometa Halley per a un astrònom. Era el primer intent d’aparellament entre una parella de dragons de Komodo. En el cas de Barcelona, la primera vegada en 120 anys. Va ser tan emocionant com desconcertant. El coit no era obert al públic, així que, en un primer moment i espero que em perdoni per la comparació, Aresté semblava la Juani de la Sala Bagdad, amb l’excepció que afortunadament era impossible que ens invitessin a pujar a l’escenari. Aquesta va ser la primera impressió. La segona, la desconcertant. va tenir lloc quan -estic segur d’això, i així l’hi vaig fer saber a Juani Aresté- el mascle, Guntur, va semblar arribar a un orgasme. Aquella bèstia va somriure, mentre ella, Asmara, mantenia tancats els ulls fins que, va ser només un instant, els va obrir i em va mirar. ¿Què és el que aquell temible animal va veure? Doncs vaig suposar immediatament que un piscolabis, un piscolabis, ja que en el seu hàbitat natural, encara que sigui només ocasionalment, els homes formen part de la dieta d’aquest gran rèptil. Els dragons de Komodo del zoo s’entregaven al plaer en presència d’una desena d’humans com Jessica Lange i Jack Nicholson a El carter sempre truca dues vegades, és a dir, indiferents a la mirada dels pots de melmelada dels prestatges.

Aquesta tonta reflexió es va quedar en mode pausa en la meva ment fins que vaig saber de les peripècies del rei de la selva a Botswana, i com sempre en aquests casos em va cridar més l’atenció el personatge secundari, l’elefant, que el sens dubte protagonista de la història, el monarca.

No està escrit que el Rei portés a terme, en el seu interromput safari, la seva missió d’acabar amb la vida d’un elefant, però convençut que a un home se’l pot conèixer en part per com es relaciona amb els animals vaig dedicar part de la nit de diumenge a localitzar a casa la meva brevíssima col·lecció de literatura sobre paquiderms. Està composta per un sol llibre, Burmese Timber Elephant. Va ser en el seu temps una obra molt popular a Birmània. L’autor, U Toke Gale, segons sembla exguarda forestal, va bolcar allà tot el seu enciclopèdic saber sobre la cria, alimentació, procreació i ús com a animal de càrrega dels elefants del seu país. Menció especial mereix la pàgina 24, en què detalla els 82 punts que és necessari conèixer si un s’atreveix a practicar-li una sessió d’acupuntura a la seva mascota de set tones.

La recerca d’aquesta raresa editorial tenia en realitat com a propòsit recuperar unes quartilles que no sé quan se’m va acudir guardar dins d’aquell llibre amb breus i tristes històries d’elefants famosos, que fan pensar sobre alguns dels nostres congèneres, per molt reials que siguin.

El primer dels fulls no vaig tenir estómac per rellegir-lo de cap a peus. Estava dedicat al trist final que va dispensar Thomas Alva Edison a l’elefanta Topsy, una femella embogida pel maltractament que rebia al parc on era exhibida i que, després de matar un dels seus cruels cuidadors, es va acordar que havia de ser sacrificada. Això succeïa l’any 1903. Es va decidir que, posats a fer i a convertir l’ajusticiament en un espectacle, es podia penjar l’animal, però les organitzacions de defensa dels animals es van oposar a aquell disbarat. En canvi, no els va semblar malament la solució que els oferia Edison. El cèlebre inventor (un personatge menyspreable per poc que se sàpiga sobre ell) mantenia llavors un pols científic descomunal amb un altre raret d’aquella època, Nikola Tesla. La discussió no era d’aquelles que es tenen a la sobretaula de casa. La qüestió era dilucidar si era millor el corrent continu o l’altern. Per rebatre el seu oponent i demostrar que l’altern, patentat per Tesla, era un perill, Edison va incloure en el seu infinit catàleg d’invents la cadira elèctrica, i a Topsy li va tocar demostrar la seva eficàcia. Edison, que també explorava llavors les oportunitats del món del cine, va rodar aquella miserable execució, que encara avui és possible recordar. Electrocuting an elephant. Així es diu la pel·liculeta.

D’elefants cèlebres n’hi ha hagut molts. Jumbo, per exemple, va ser especialment famós durant la segona meitat del segle XIX. Va néixer el 1860 a Etiòpia i va morir al Canadà, el 1885, atropellat per un tren. Quin epitafi. La seva popularitat, en qualsevol cas, va ser tan descomunal com la seva mida, perquè des d’aleshores la paraula jumbo ha estat sinònim de gran.

Topsy, Jumbo, exacte, els elefants solen tenir un nom, i a Barcelona en despunten quatre. El primer paquiderm del Zoo de Barcelona era l‘Avi. Va morir el 1915. Tanta pena va causar la pèrdua que el virrei del Marroc, Muley Hafid, va obsequiar la ciutat amb Júlia, una elefanta refeta, a qui alguns dels rapsodes del país fins i tot van dedicar versos, que va perdre les seves voluptuoses corbes amb l’arribada de la guerra civil. Van ser molts els animals del zoo que van morir per inanició, però almenys no van córrer la sort de Castor i Polux, una parella d’elefants que eren exhibits a París el 1870 quan la capital francesa va ser assetjada per tropes prussianes. Aquella contesa va enxampar a la ciutat l’escriptor, polític i homòfob Henry Labouchere. “Ahir em vaig menjar un filet de Polux durant el sopar. Polux i el seu germà Castor són dos elefants que han estat sacrificats a París. El filet era dur i greixós. No recomano a cap família anglesa menjar elefant mentre tingui a mà vedella o be”. Labouchere, en qualsevol cas, no ha passat a la història com a gourmet, sinó per ser l’autor de l’andanada legislativa que va conduir Oscar Wilde a la presó per immoral.

El tercer elefant que Barcelona mai hauria d’oblidar és Frankelo. El 1983, Joan Hortalà, llavors candidat d’ERC a l’alcaldia de la ciutat, va fiar bona part de la seva campanya electoral al sorprenent efecte que els votants el veiessin al llom d’un elefant, símbol dels republicans als Estats Units. A Hortalà tots sabem com li va anar. La història d’Esquerra és tot un Ricard III. Sempre hi ha un duc de Gloucester disposat a aconseguir la corona, que al final acaba recitant al mig del camp de batalla el seu “Un cavall, el meu regne per un cavall”. De Frankelo, en canvi, només se sap per les cròniques de l’època que venia d’Alemanya i que va passar aquelles mediterrànies nits d’abril al magatzem que un militant del partit tenia a Cornellà.

Arribo, finalment i sense ànim de buscar brega, a l’últim dels elefants cèlebres de Barcelona. És Susi. Pot ser que n’hagin sentit parlar, perquè els grups de defensa dels drets dels animals l’han convertit en un estendard de les seves lluites després que (això diuen) la insensibilitat dels biòlegs i veterinaris del parc la fessin embogir. Sobre aquesta qüestió prefereixo no entrar en la terrisseria, perquè aquests mateixos biòlegs i veterinaris m’han tractat aquests dies la mar de bé, i fins i tot m’han invitat a pròxims i bestials apariaments dels quals, amb permís de Javier Belmonte, el meu cap, ja els explicaré a les pàgines d’EL PERIÓDICO. Quan ho faci, això sí, de passada preguntaré per Susi, més que res per simple deformació professional.

Poso fi aquí a aquesta erràtica excursió per la vida d’alguns dels paquiderms de la nostra història, tanco els ulls, com Asmara, i llavors, encara que amb menys èxtasi que la dragona, tracto d’imaginar-me aquell elefant sense nom que es troba cara a cara ni més ni menys que amb el Rei d’Espanya. Suposo que ell també pertany a un llarg llinatge a Botswana, una cosa així com l’últim dels Àustries. L’elefant, si va morir, espero que ho fes amb més dignitat que Carles II. El Rei d’Espanya, ja ho saben, es va disculpar. Va assegurar que no ho tornarà a fer. No va ser una frase estèticament gaire afortunada. No sé, jo hagués preferit una cosa més shakespeariana. “Un elefant, el meu regne per un elefant”.

Entre els primers es troba, sens dubte, el post del meu company de secció, i no obstant amic, Carles Cols, titulat Els plaers de Barcelona en què desgrana cronològicament la baixada als inferns d’aquesta Lulú desesperada que tenim per ciutat.

Subscriu Cols, molt a desgrat seu , la meva principal tesi, que es pot resumir en un “A aquestes altures del partit no podem aspirar a res més que a Eurovegas”. Això sí, com a bon estrateg militar, el meu company ataca el meu flanc feble. Diu Cols : “Tal com estan les coses, discrepo de Barrena. El debat no és quin tipus d’arquitectura seria acceptable perquè Eurovegas encaixi al costadet de Barcelona. (..) El debat és si volem canviar de professió, amb Eurovegas o sense.”

Dic que el meu flanc feble perquè la meva referència anterior no era més que una boutade, una forma de simbolitzar fins a quin punt ens pot l’estètica als barcelonins. Però els fets, una vegada més, superen les boutades.

Així, la setmana passada va aparèixer en un rotatiu barceloní (lamento no saber quin, perquè amb això de Twitter un ja no sap qui ha fet què) que el millonetis nord-americà que promou l’Eurovegas, Mr. Adelson, pensava a aixecar en aquell empori del joc una còpia del mai construït hotel que Antoni Gaudí va projectar per a Nova York. Va projectar per dir alguna cosa, més aviat va esbossar, però bé, això no ve al cas.

La notícia va provocar, és clar, una allau d’indignació del tipus “Amb Gaudí no s’hi juga”. Entre moltes altres característiques, els catalans ens distingim per sacralitzar tot cristo. De Gaudí a Guardiola. “Gaudí no es toca”,  diuen els guardians de les essències pàtries. I jo pregunto: ¿Per què? A mi, per exemple, l’obra de Gaudí em deixa més aviat fred. La seva obra més famosa, la Sagrada Família, em sembla una cosa horrible que ara, gràcies a Josep Maria Subirachs, s’està convertint, a més, en un pastitx inclassificable.

En resum, que a parer meu, aixecar aquesta mola a Eurovegas seria, sens dubte, un atemptat paisatgístic, però mai una blasfèmia, com alguns apunten.

I en aquestes estàvem quan, en el congrés de CDC del cap de setmana passat, el president Artur Mas va desgranar els seus ambiciosos plans de futur. No, no em refereixo a Ítaca. Mas, Convergència, en definitiva, desitja que Catalunya sigui el Massachusetts dels Estats Units d’Europa. El primer que se m’acut és que seria bo que això se sabés fora de les nostres fronteres, presents i futures. I després m’assalta el dubte. No deu ser que el president, el que instiga que Eurovegas s’aposenti al Baix Llobregat, el que vol dir és que Catalunya serà com la Costa Est dels Estats Units, però en miniatura? Pensin-ho. Barcelona com una Nova York de butxaca; Eurovegas com Atlantic City –tot un canvi, de Nevada a New Jersey– i Cerdanyola com el MIT, Harvard i el Boston College junts.

I torno a Cols. Diu: “ El debat és si volem canviar de professió, amb Eurovegas o sense.” A mi em sembla que no és aquest el punt. Més aviat crec que Barcelona és com una espècie de meretriu que intenta aparentar que no ho és. Si algú ha vist algun episodi de la primera temporada de la sèrie televisiva Boardwalk Empire, de Martin Scorsese i ambientada, ¡oh, casualitat!, a Atlantic City, Barcelona seria com Margaret Schroeder, la mantinguda del gàngster Enoch Nucky Thompson –el que mou els fils a la ciutat del joc. Schroeder, interpretada per Kelly Macdonald (a la foto amb Steve Buscemi que broda el paper de Nucky Thompson), accepta l’intercanvi de llit per casa i comoditats sense perdre, o almenys ho intenta, ni una mica del seu aire decent. Exactament com Barcelona.

@xabibarrena

L’abril del 2004 (passats gairebé vuit anys, crec que el meu delicte de covardia ja ha prescrit) vaig publicar en aquest diari un reportatge que en el meu arxiu personal forma part de la carpeta titulada però què diu aquest babau. Allà hi ha els meus textos incompresos, peces per les quals em van donar uns copets a l’esquena, com de suport, de tu segueix nedant contra el corrent i t’ofegaràs. És una carpeta, per cert, bastant gruixuda. La qüestió és que Barcelona presumia llavors davant el món sencer del seu exponencial creixement turístic sense que a penes se sentissin veus crítiques sobre les conseqüències de celebrar una orgia sobre un llit de bitllets. A això vaig dedicar la meva reflexió, però com un pusil·lànime, exposat així que quatre amics m’enviessin una ploma dins d’un sobre, vaig titular aquell reportatge La ciutat robada, quan en realitat desitjava anar per totes, cridar l’atenció, i que en lletres ben grans aquell text fos encapçalat per una afirmació més directa: Barcelona és puta.

L’essència d’aquell pamflet era exposar a quin preu els barcelonins estaven oferint la seva ciutat als visitants i, en segon terme, quins sous i condicions laborals hi havia darrere d’aquesta gran saturnal. Ningú intuïa llavors la crisi que s’acostava. Per això no està de més recordar, ja que el pas del temps tot tendeix a confondre-ho, que el mileurisme no va néixer amb la crisi. El mileurisme és un efecte col·lateral dels anys que Barcelona tenia més llocs de treball que població en edat laboral. Pot semblar un contrasentit, un absurd, però és tan trist com cert. Els pitjors sous van arribar quan més diners entraven a la ciutat

A aquest busseig en la meva hemeroteca personal (demano disculpes si algú ha intuït en això un toc d’onanisme) m’ha obligat la lectura de l’última entrada de Xabier Barrena en el bloc de Gran Barcelona, un sòlid escrit d’acusació contra aquells que consideren que el projecte d’Eurovegas no encaixa amb l’ADN local, perquè creuen que això no està en venda. S’equivoquen. El que està en discussió només és el preu i la postura.

Barcelona fa temps que es va entregar a un dels negocis que pitjor redistribueixen la riquesa. Ho ha fet, a més, per fases. Primer va ser l’obertura de franquícies comercials a les millors cantonades de la ciutat, clòniques de les de qualsevol altra capital del món. ¿Què tenen en comú la Rambla, l’avinguda dels Champs-Élysées i Oxford Street? Efectivament, en cap d’aquests passejos hi falta un Kentucky Fried Chicken. Sempre que penso en això recordo la batalla que al seu dia van donar els veïns de la mexicana Oaxaca per evitar que la seva plaça colonial fos conquistada per McDonald’s. ¡Que machotes!

La segona fase va consistir a despertar-se un dia i creure’s estranger a la seva pròpia casa, que els preus en determinades zones de la ciutat no distingeixen entre indígenes i forasters, com sí que fan per exemple, a Roma. ¡Quins pillos!

La tercera fase podia ser en un primer moment gairebé imperceptible. Era una vaga sensació que abans que arribés la crisi els locals comercials més allunyats de les zones turístiques cedien el pas a establiments cada vegada més senzills alhora que barats, no per gust, sinó per necessitat, perquè una ciutat que cultiva el mileurisme com qui rega tomàquets s’exposa a això. ¡Quins burros!

És cert que queden a Barcelona botigues úniques, irrepetibles, llocs on ve de gust perdre’s només per mirar, però l’excepció no invalida la regla. Barcelona va vendre el seu cos ja fa anys a un enorme negoci que, és cert, va claudicar absolutament davant d’això, ara que la crisi castiga durament ciutats fora de qualsevol ruta turística, sembla ser una taula de salvació afortunada, un mannà, una mina de diamants, però en realitat és només un ofici molt vell, el més antic de la història de la humanitat, diuen. Tal com estan les coses, discrepo de Barrena. El debat no és quin tipus d’arquitectura seria acceptable perquè Eurovegas encaixi al costadet de Barcelona. Ni tan sols si un parc temàtic de les ludopaties és compatible amb el model turístic barceloní. El debat és si volem canviar de professió, amb Eurovegas o sense.

Val a dir que a mi, el projecte en si, no em desperta cap mena ni de simpatia ni d’antipatia. Just al contrari. Dit això, he de dir que he assistit estupefacte al reguitzell d’opinions contràries a un projecte del qual gairebé no se sap res i el poc que ha transcendit té més de rumor que de notícia. 

De manera resumida podria dir-se que el que comparteixen aquests opinautes és la profunda creença que Eurovegas no encaixa amb l’ADN de Barcelona. Si se’m permet el símil futbolístic, sona a una mica a exquisidesa guardiolesca. I, implícitament, aquests mateixos intel·lectuals donen per bo que la inversió nord-americana acabi a Madrid. És clar, allà si que quadra. Com que són tan horteres i especuladors.   

¿I què encaixaria amb el noble i gairebé sagrat ADN barceloní? No se sap exactament, estaríem a mig camí d’un Silicon Valley, potser una cosa supercultural, o una barreja de tots dos. Una cosa que reforci la imatge de ciutat puntera dels negocis. 

És una llàstima que la imatge que es té de la ciutat, i del país, no sigui aquesta. S’hauria d’anar acceptant que el lloc de Barcelona al món, el que s’espera de nosaltres, és, precisament, allò pel que ens vénen a buscar. Sol, platja, oci. ¿Deu ser que els estrangers ens tenen tírria? Potser sí. Però ¿què s’ha fet de profit en 35 anys de governs democràtics per eradicar aquesta imatge? Poc o res. 

Silicon Valley. Ja. Segur.

La setmana passada un insigne alcalde metropolità, fora de micròfon, va desgranar quatre dades de la seva ciutat. Un atur galopant que s’acosta al 30%. I d’aquests aturats, només el 10% té estudis superiors. “Un Silicon valley no em soluciona el problema”, va afirmar. Eurovegas, sí. I és que davant el discurs de l’exquisidesa que destil·la la intel·liguèntsia barcelonina s’hi oposa la dura realitat de la crisi.

Ítem més. En el terreny estrictament urbanístic i ambiental. Sóc el primer a qui una rèplica de la Torre Eiffel al Baix Llobregat, com la que hi ha a Las Vegas, li provocaria urticària. Però això se soluciona fàcilment. S’ha de posar en contacte Mr. Adelson amb els arquitectes locals, aquells que ara mateix es barallen enmig del fang per projectes com el de les 16 Portes de Collserola. Coses de la crisi. Segur que tindríem uns edificis molt xulos, amb molt d’acer corten i molt de formigó amb vidre. Molt de disseny. Llegiu-hi disseni.

Però suposem que no sigui així. Que Adelson, com va passar a Diagonal Mar, s’emporta el seu arquitecte de capçalera. Potser tenim por que el conjunt desentoni amb la urbanització que els exquisits barcelonins hem fet del litoral? O amb la plaça d’Europa de l’Hospitalet?

Encara avui, amb aquell grup d’amics, recordem aquella anècdota i ens fa certa vergonya. Home, no era per afusellar el cuiner, però. ¿com vam poder passar tan per alt que l’Olga estigués a punt d’empassar-se un cargol? ¿Com ens vam posar tan jovials amb un simple gotet de limoncello gratis?

 El dret a protestar és un art l’èxit del qual resideix en la justa proporció de la seva execució. Aquí sabem poc o res d’això. L’exemple de la botifarra, ja els ho he advertit, és una poca-soltada, però serveix per il·lustrar com ens comportem en situacions en què caldria indignar-se.

Dos veïns del Poblenou s

Una avaria causada per unes obres a la via pública deixa 4.500 famílies sense gas, o sigui, sense aigua calenta ni calefacció, al Poblenou. La notícia la van llegir fa un parell de setmanes a través de les cròniques de la companya Helena López. A l’estiu, això és un reportatge de com els barcelonins es renten amb aigua fresqueta; amb aquell nen que tremola mentre la seva mare l’abraça i li diu allò d’”ai, Josepet, abans l’àvia es dutxava cada dia així”. A l’hivern, sense ser una tragèdia de dimensions bíbliques, és una putada, no té un altre nom. La companyia del gas va invitar els gèlids residents que compressin estufes. Després ja les hi pagarien. O això els van dir. ¿Perdó? ¿Vostès em deixen sense gas durant els dies més freds de l’any i l’únic que tinc és un acte de fe i un punt d’informació en el centre esportiu Can Felipa on gent pagada per Gas Natural em diu que guardi els tiquets i que, si així ho desitjo, encara que no m’ho posen fàcil, presenti una reclamació a Comerç? ¿S’han preguntat què passarà el dia que, Déu no ho vulgui, vostès no puguin pagar la factura? Quan això succeeixi, que segur que no passarà, posin vostès un punt d’informació al replà de casa. Posin-se una samarreta amb el cognom de la família cosit al cor. I quan arribi el tècnic o el cobrador del frac, el conviden que vagi guardant les factures, que ja li diran alguna cosa. I que gràcies per venir; no perdin l’educació.

No hi ha cultura de la rebequeria. Ni es fomenta. L’ajuntament va estar al peu del canó, cert, però en cap cas va muntar un pollastre a l’empresa; en cap cas va exigir a la companyia que comprés 4.500 estufes i 4.500 mantes –de les bones, no d’aquelles ronyoses d’avió– i les repartís entre els afectats. Això sí, es va obrir un expedient, aquell  formalisme que se sap com comença però gairebé mai com s’acaba. Xavier Trias va dir a la tele catalana que la batalla per la responsabilitat entre Endesa i Gas Natural “l’enfada”. “Espero i desitjo que deixin de barallar-se i que treballin dur perquè les coses vagin bé”, va dir. I així, amb aquesta frase que tant serveix per a aquest incident com per comentar una baralla al vestidor del Barça o una baralla entre dos nens de P-3, l’alcalde de les persones va optar per calmar els ànims i, per què no dir-ho, no enfadar importants patrons amb què l’ajuntament col·labora en diferents àmbits.

Si encara no senten la crida de la rebequeria, aquí van un parell de dades que potser ajudin. Entre el gener i el setembre del 2011, Gas Natural va tenir un benefici de 1.114 milions d’euros. En aquest mateix període, Endesa no només va aconseguir cobrir despeses sinó que va guanyar la barbaritat de 1.978 milions d’euros. ¿Es podien permetre unes estufes per al Poblenou? Per descomptat. I un pis per a cada família, si calia. Potser el problema fos elegir l’aparell adequat per als veïns. En aquest cas, serviu-vos, senyors del gas i la llum, de consultar aquest enllaç a uns grans magatzems, on tinguin per segur que tindran estoc de sobres per cobrir futures avaries.

Anunci de Gas Natural, amb el drama familiar, davant la Borsa de BCN.

Admetem, a més, que l’últim anunci de Gas Natural tampoc ajuda. L’home ensabonat d’anys anteriors era una escena graciosa, molt humana. El tipus resultava simpàtic i aquell moviment harmònic pel passadís era la mar de divertit. Però el d’aquesta temporada, amb una família que viu un autèntic drama quan s’acaba l’aigua calenta, sembla una TV movie basada en la història recent del Poblenou. “He estat jo”, diu la sogra amb xuleria. Aplicat a la notícia, uns dirien “ha estat Gas Natural”, i els altres, “ha estat Endesa”.

“Els meus em van recolzar i només me n’aniré davant els meus”. L’autor de la frase és Jordi Hereu i els ‘seus’ són els militants de la federació de Barcelona. La va pronunciar fa poc més d’un any, quan la llavors direcció nacional del PSC, la que comandava José Montilla, va posar tota la carn a la graella per impedir que Hereu es tornés a presentar a les eleccions municipals del 22 de maig. Hereu es va rebel·lar i va mostrar una faceta del seu caràcter que mai més ha tornat a ensenyar. Hereu es va reformular, en aquell període que va finalitzar  amb les eleccions primàries que va vèncer Montserrat Tura, com el ‘New Hereu’. Mordaç, dinàmic. Amb força.

Va ser el seu particular cant del cigne.

Va abaixar el to durant la campanya electoral del maig, potser perquè sabia que la pugna amb els seus adversaris, a diferència de les lluites intestines de partit, formen part del que ell entén com a Política. En majúscula.

Després de perdre, simplement va desaparèixer. Esperant, potser, a presentar-se davant els seus i sortir d’escena.

La gestió de Jordi Hereu com a alcalde de Barcelona pot resumir-se en dos capítols. Primer, una successió d’errors estratègics i tàctics. I segon, la pitjor acumulació de conjuntures contràries amb què ningú ha topat al sud dels Pirineus.

Després de substituir corrents Joan Clos al capdavant de l’alcaldia, Hereu (i el seu amic Carles Martí) van emprendre un gir social a la gestió de la ciutat. Es va oblidar Hereu que allò pel que és reconegut un alcalde és per arreglar carrers, condicionar parcs i, sobretot, fer sentir als seus habitants que estan orgullosos de viure en aquesta ciutat. Hereu mai va entendre que el seu mandat necessitava un relat. I quan, de mala gana, es va embarcar en algunes decisions tàctiques, aquestes li van sortir per la culata.

Després d’oblidar-se de l’Urbanisme, com a primer motor d’una ciutat que s’hi havia acollit gairebé com a lema motriu, va proposar la reforma de l’avinguda Diagonal.

Va fracassar.

En l’últim any, quan la càrrega sobre les seves espatlles ja era tal que proposés el que proposés era fulminantment criticat, es va treure de la màniga la candidatura als jocs d’hivern del 2022. Hereu va creure haver encertat la tecla del relat, en la forma d’un discurs que unís la capital de Catalunya amb el sempre recelós ‘rerepaís’.

I pel que fa a les conjuntures… què es pot dir. Després de  32 anys ininterromputs d’alcalde socialista a Barcelona, les ganes d’un canvi es percebien a la ciutat. A més, el PSC estava, i està, en el pitjor moment de les últimes dècades, amb un prestigi –per obra i gràcies dels dos tripartits– per terra. I si no n’hi hagués prou, va venir la crisi. I va venir per emportar-se d’una bufada tot el castell de cartes en forma de polítiques socials que, amb tant esforç, Hereu havia construït des de l’ajuntament.

Avui, en el congrés de la federació de Barcelona, és a dir, davant els seus, se n’anirà.

El compte de l'alcalde Trias a Twitter.

Segueixo Xavier Trias a Twitter (@xaviertrias) gairebé des que vaig entrar en aquesta xarxa social, fa avui un any. L’alcalde resulta ser un polític molt actiu, amb nombrosos tuits al dia que aporten informació al ciutadà sobre el que succeeix entre el Besòs i el Llobregat, el Tibidabo i el Mediterrani. El trànsit, les alertes de neu, les seves declaracions en roda de premsa, el transport públic, els actes culturals… També és molt de retuitejar, compartint missatges dels comptes de TMB, Bicing, Barcelona Activa, Medi Ambient, BTV… Tot hi cap, i és d’agrair, en aquests 9.724 textos amb vocació pública que el líder municipal de CiU ha enviat fins a les 17.40 hores del 3 de febrer del 2012. Sol redactar aquest màxim de 140 caràcters en primera persona, cosa que fa una sensació de proximitat que s’agraeix, més ara, quan la societat sent que els polítics estan més lluny que mai. 

Una activitat així convida a sospitar que Trias té un equip de gent que li dóna un cop de mà. Ningú s’atreviria a establir una relació de causa efecte entre l’edat de l’alcalde i la seva capacitat per dominar les xarxes socials. Tot al contrari. La història recent ha donat exemples molt gratificants de persones que, en la maduresa, es converteixen en consumats internautes i els va la mar de bé. ¿És aquest el cas? El fet que l’alcalde parli SEMPRE en primera persona obliga a pensar que sí, que és ell qui tecleja aquest petit memoràndum en què informa de la firma del conveni per construir el CEIP Mediterrània, el tancament d’unes parades del Bicing per la celebració de la Cursa dels Nassos o, més recentment, l’obertura d’escoles malgrat el temporal de fred i no neu. Fa un parell de mesos vaig enviar un missatge a l’alcalde felicitant-lo per la seva frenètica vida tuitera. Li vaig preguntar si ho feia ell sol, i em va respondre que ho elabora amb el suport d’un equip de col·laboradors. SUPORT, va dir.  Em va parlar en primera persona. Em vaig sentir recompensat: el regidor es dirigia a mi i a ningú més. Està bé que es deixi orientar pels que controlen aquests afers virtuals, perilloses eines si no s’usen adequadament. ¿Però fins a quin nivell? ¿Ha escrit Xavier Trias un sol tuit d’aquests que van adossats a la seva foto i nom? ¿És lícit que s’usi la primera persona del singular si no és ell qui està darrere de la pantalla? ¿Què passarà si un d’aquests ajudants redacta una bogeria sense voler, com que Floquet de Neu està viu i té un bar a Sants, a prop de les Cotxeres? ¿Podrem posar-ho en boca seva com fem amb el que ens expliquen els seus responsables de premsa per telèfon o prenent un cafè? 

El ciutadà que no és periodista ni té aquesta curiositat (ni falta que fa) segueix pensant que és l’alcalde qui li respon. Són molts els barcelonins que es dirigeixen a ell a través de Twitter per fer-li una consulta. Solen ser coses que llegeixen a la premsa i que els generen un mar de pors. O queixes veïnals que busquen la via directa. També hi ha el que només té un dubte que podria resoldre amb una trucada al 010 en què, en cap cas, es posarà Trias a l’aparell. 

Aquí va un exemple de diàleg entre ciutadà i alcalde a Twitter. Va succeir fa tan sols dos dies, l’1 de febrer: 

@EmdicDiego: Periódico: ”Sant Andreu expulsa 60 famílies per construir 2 zones verdes”. Què vol dir això alcalde? @xaviertrias  

@Xaviertrias: @EmdicDiego, estem treballant per donar solucions als veïns. D’entrada, hem reduït dràsticament l’afectació respecte al PGM del 1978 

L’alcalde de Barcelona atén personalment la petició del veí. Chapeau. Un gallifante per a Trias, que es pren la molèstia d’escriure a un ciutadà del milió i mig de vides per gestionar. Aquesta és la sensació que s’haurà emportat Diego al llegir el missatge que en cap cas deixa entreveure que és una altra persona la que escriu i que en realitat, i molt probablement, Trias no té ni idea que algú li ha preguntat sobre l’expulsió de 60 famílies del casc antic d’un districte de Barcelona. 

Els periodistes presenciem situacions no obertes al gran públic gràcies a la nostra condició d’informadors. Així, podem comprovar com, durant una roda de premsa sobre Mobilitat en què es parla de millores al Bicing, el regidor del ram, Eduard Freixedes, reporta unes novetats que l’alcalde Trias tuiteja gairebé al mateix temps. ¿Com és possible que llanci aquest missatge si ni tan sols és a la sala? Un altre moment curiós. En una visita a un centre de persones amb discapacitat, mentre Trias xerra amb els treballadors, a Twitter van entrant missatges d’aquesta mateixa visita. Els firma l’alcalde, el mateix que, en aquell moment, no té cap telèfon entre els dits. 

I compte, com a mínim, l’alcalde té un Twitter actiu, més enllà del debat sobre si és ètic que algú escrigui en el seu nom sense que s’especifiqui. Altres polítics de l’escena municipal, bàsicament el líder de l’oposició Jordi Hereu, ho van usar durant la campanya electoral (tampoc ell estava al capdavant de l’escriptura) i des de les eleccions, ja gairebé mai més se n’ha sabut res. La seva última declaració data del 30 de setembre.  

L'oblidat compte de Jordi Hereu.

Menció a part mereixen els altres líders. Jordi Portabella (ERC), Alberto Fernández Díaz (PP) i Ricard Gomà (ICV-EUiA) gestionen ells mateixos els seus comptes de Twitter. I en cas de ser un altre qui ho fa en el seu nom, el mateix missatge ho especifica. En el cas del líder independentista, quan és el seu equip de premsa el que escriu, acompanyen el text de les inicials GM (grup municipal). Els que redacten en nom del líder conservador, solen usar la segona persona. I Gomà, d’acord amb el personatge il·lustrat, l’utilitza com a eina de reflexió personal i intransferible. 

Jornada de

A Buenos Aires també ha pujat el preu del bitllet de metro. Allà en diuen boleto. Però no només en això són diferents els argentins. Aquesta setmana, a l’espera que la justícia decideixi si una pujada del 127% en el preu del bitllet del suburbà és o no legal, del que es parla als vagons del metro porteny és dels “molinets solidaris”, doncs així ha batejat la premsa local la iniciativa de l’Associació Gremial de Treballadors de Subterranis i el Premetro d’aixecar el que en aquesta part de l’Atlàntic es coneixen com els torns d’entrada de l’estació. A milers d’usuaris de la capital argentina, és clar, la iniciativa els encanta. Als de Barcelona que aquesta setmana han intentat encendre la metxa d’una resposta ciutadana davant l’increment de tarifes decidit per l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) els farà, suposo, enveja.

Les comparacions no són fàcils. El bitllet portenya costa, des de la pujada decidida per l’autoritat local, l’equivalent a 40 cèntims d’euro. El bitllet barceloní, a través del més comú dels sistemes de pagament, la T-10, està a 0,92 cèntims. Els salaris mitjans, és cert, no són equiparables. A Barcelona són més alts que a Buenos Aires, encara que també és cert que els milpesistas d’allà no s’enfronten a disbarats com els que pateixen els mileuristes d’aquí, que encara no entenen (i fan bé) per què llogar un pis costa més que el que guanyen en tot un mes.

Una altra diferència entre els usuaris del metro de Buenos Aires i els de Barcelona és que a aquests últims, si és que tenen feina, o els han abaixat el sou ja o amenacen de retallar-los-el. En resum, que encara que gairebé sense pólvora per tirar coets, l’economia argentina té avui unes constants vitals més saludables que l’espanyola.

Les diferències, doncs, són enormes, però en qüestió de pujada del preu de bitllets de metro la més cridanera d’aquestes diferències, almenys per a mi, són els molinets solidaris, la decisió dels treballadors del suburbà de Buenos Aires que els clients, per dir-ho en lunfardo, viatgin de garrón i que a l’alcalde de la ciutat, Mauricio Macri, expresident del Boca Juniors i controvertit magnat, li quedi cara de gilurdo.

El contrast amb Barcelona és notable. Buscava una forma de resumir aquesta diferència, no la trobava i, gràcies a una crònica d’A peu de carrer d’Edwin Winkels en aquest diari, feliçment la vaig trobar. El 1951 -recordava Edwin–, els barcelonins es van sumar massivament al boicot al tramvia per l’abusiu increment de tarifes que va tractar d’imposar el règim. “Ara la gent només tuiteja”, explicava Edwin en una crònica el propòsit inicial de la qual era retratar sobre el terreny (més ben dit, sota terra) com responien els barcelonins a la primera protesta d’usuaris contra les pujades de l’ATM i que, a l’hora de la veritat, acabava per convertir-se en una immersió en les aigües de Twitter a la recerca de manifestants.

Per no ser menys , també he volgut mullar-me, submergir-me en les aigües d’això que tant mola anomenar les xarxes socials. No ha estat, aviso per endavant, una immersió d’apnea amb pesos i aletes de competició. Ha estat més aviat un snorkeling amb ulleres de quiosc de platja, perquè n’hi ha prou de teclejar la referència “jo no pago” per accedir al frenesí amb què a Twitter es viu això de les protestes contra la pujada de tarifes. La pròxima jornada de resistència gandhiana sembla que està convocada per al pròxim 15 de gener. A Barcelona, la cita està prevista a la plaça de Catalunya i l’objectiu és que els molinets girin lliures, amb o sense l’ajuda dels empleats del metro, per fer créixer així, per contagi i simpatia, el moviment insurrecte del jo no pago, un eslògan que, humilment, suggereixo als seus promotors que el registrin abans que ho faci, per mèrits propis, la Generalitat de Catalunya, que sembla que ha agafat el gust a això de fer-se el longuis (avui no pago la nòmina, demà m’estalvio els diners promesos per a escoles infantils, les ajudes a les escoles de música també per a mi.), encara que això ja és una altra qüestió.

Després de 718 paraules escrites ja, arribo per fi on volia anar. A Buenos Aires es viatja aquesta setmana gratis en metro. Bé, com a mínim en hores punta. A Barcelona, l’enuig és a internet. La pregunta em sembla òbvia. ¿Per què? ¿Perquè la protesta, como si d’un vas de reactor nuclear es tractés, entri en una imparable fase reacció en cadena? A vegades crec que no, que Twitter i Facebook no són més que el piu de la tetera a pressió, pur alleujament de sietemachos, simple onanisme de bolívars de pa sucat amb oli.

Com que tinc per costum errar en els meus pronòstics, l’Helena, companya indispensable en aquests llocs de la redacció d’EL PERIÓDICO, es compromet a estar puntualment diumenge que ve, a la plaça de Catalunya, en la convocatòria de Jo no pago de Barcelona. Dilluns serà el primer que llegiré.

La del Fluvià és una història amb final feliç, de les que tant costa trobar en els temps que corren. Barcelona compta des d’avui amb una escola en barracons menys, notícia que, més que alegre (que ho és, i molt, sobretot per als pares) és sorprenent. La llarga lluita dels pares del col·legi, fins ahir el més veterà a la ciutat en aquesta situació, juntament amb el Mediterrània, a la Barceloneta (l’inici d’obres del qual també sembla imminent, ja que es troba en procés de licitació), ha tingut molt a veure en aquest feliç desenllaç. I és que, a més de llarg, el camí fins a aconseguir l’escola ha estat ple de pedres. Durant aquests anys, els pares del Fluvià han organitzat incomptables assemblees, no s’han perdut una sola audiència pública o consell de barri per veure que hi ha del seu assumpte i, s’han manifestat sota qualsevol inclemència meteorològica imaginable davant les seus de totes les institucions. A més, les guerreres famílies han hagut de sobreposar-se a més d’un ensurt. El més gran va ser quan finalment van començar les obres després de mil promeses incomplertes i el canvi de govern autonòmic les va parar, “per estudiar la seva viabilitat”.

Finalment tot va quedar en una mena de broma de dubtós gust, els treballs es van reprendre i avui el col·legi és ja una realitat, gairebé com un monument al cèlebre “de vegades ens en sortim” de Manel. Les set escoles públiques a la capital que encara segueixen estudiant en classes de xapa poden quedar-se amb això.